Un element determinant de la situació de crisis acumulades i no resoltes és la pèrdua social i individual de l’ètica guiada per les virtuts, que tan bé explica Alasdaire MacIntyre a Tras la Virtud.
La democràcia necessita determinades virtuts sense les quals resulta inviable. Com més complexitat ha arribat al funcionament de la democràcia més ha decaigut la idea que eren necessàries determinades pràctiques bones -les virtuts- perquè fos efectiva, de manera que ella ha derivat cap a una escalada inacabable de drets, que no estan equilibrats amb els corresponents deures, que exigirien pel seu compliment determinades virtuts que no s’aconsegueixen. La democràcia s’ha convertit en un ampli i creixent enunciat de valors buits i inoperatius, entre altres raons, per la principal que el seu assoliment necessita de les virtuts corresponents. De poc serveix proclamar l’honestedat, si els subjectes no estan forjats en la pràctica de la virtut de la temprança, la moderació, per situar un exemple de la relació entre valor i virtut.
A la democràcia per ser real no en té prou amb les lleis, també necessita ser virtuosa; és a dir, demanda d’un aprenentatge, d’una techne, un mètode, de les virtuts, no solament intel·lectuals, sinó morals, i aquest aprenentatge requereix una instrucció. L’educació dels pares, l’escola, la universitat, l’empresa i el treball, la societat en el seu conjunt hauria de conrear la formació personal en el coneixement i pràctica de les virtuts, per així poder exercir-les. Però aquest no és el cas perquè ni tan sols hi ha un acord sobre la seva necessitat, i menys encara sobre la seva identificació. Les virtuts que com a molt es reconeixen necessàries per a la vida política, són, sobretot «tècniques», però no morals.
La idea de virtut, seguint a MacIntyre, pot respondre a conceptes diferents, encara que no antagonistes: un és el d’aquella pràctica que permet exercir un paper social. És el concepte propi que ens transmet la tradició homèrica. Una altra és la que presenta Aristòtil, el Nou Testament, i Tomàs d’Aquino, en la qual la virtut és una qualitat que permet a un individu progressar cap a l’assoliment de la fi humà, natural o sobrenatural, el telos. Finalment, i molt més recent, és la idea de virtut com a qualitat útil per aconseguir l’èxit terrenal i celestial pròpia de Franklin. Són concepcions diferents, certament, però és possible forjar un únic concepte. La virtut és la qualitat adquirida que permet aconseguir la fi pròpia de l’ésser humà, la seva puixança entesa com la realització de la vida bona, que procura un servei a la comunitat i facilita l’èxit en els nostres propòsits.
Les virtuts constitueixen aquelles actituds que mantenen les pràctiques i ens permeten assolir els béns interns a aquestes, i la investigació d’allò que és bo, ajudant-nos a vèncer els perills, temptacions i distraccions als que contínuament ens enfrontem, proporcionant-nos un continu i creixent coneixement del bé.
Un fet afegit a la dificultat d’educar en les virtuts és que elles necessiten una comunitat que les reconegui i exerciti. Alhora l’existència d’aquesta comunitat té com a condició necessària la disponibilitat d’una tradició forjada al voltant d’uns acords fonamentals. Virtuts – comunitat – tradició, formen un tríptic solidari. Però avui i en el millor dels casos, tot això és confús, imprecís, si no contradictori.
Una condició essencial per a la política democràtica és la virtut de l’amistat civil aristotèlica, que podem traduir en significació actual, com concòrdia. És una manifestació d’afecte i respecte que es professen entre si els estranys, en tant tots coincideixen en el reconeixement mutu que aporten les seves capacitats pel bé de la polis. La política en la seva versió actual, que es qualifica a si mateixa de liberal, està en l’antítesi d’aquesta concepció, i roman instal·lada a la destrucció dels prestigis personals dels contendents.
La reflexió final és òbvia. La regeneració democràtica tan sols és factible amb una transformació radical de la concepció moral i política -que són concepcions interdependientes- de la societat i la seva traducció en lleis i conductes. I en aquest fet rau la naturalesa irrevocable de la crisi de la política tal com és, entesa i practicada, i per tant de la societat.
