«Avui les religioses ja no accepten condicions vergonyoses d’explotació i humiliació … Això està fent que reaparegui un fenomen infravalorat, el dels abusos i la violència dels membres del clergat cap a les religioses, classificats per les jerarquies com relacions romàntiques. En canvi, en la majoria de casos es tracta de relacions imposades per un home amb poder a una dona que no en té … la crisi està confirmada per la ràpida i dramàtica caiguda de les vocacions femenines». Aquesta cita no correspon a cap feminista de gènere instal·lada en la crítica a l’Església, o a alguna monja feminista que aconsegueix notorietat amb aquests plantejaments. Res d’això. Qui escriu això, i molt més, és ni més ni menys que Lucetta Scaraffia, una historiadora ben coneguda en l’àmbit catòlic des de fa anys, i que va aconseguir de Benet XVI l’aprovació al 2010 perquè el Observatore Romà edités un cop al mes un suplement sobre la dona, que ella mateixa dirigeix, Donne, Quiesa, Mondo. La seva desqualificació a l’Església, sense matisos, la fa precisament en un diari que té una especial predilecció a atacar-la, fins a l’extrem d’estar immers des de fa setmanes en una campanya de persecució implacable a l’Església a Espanya basada en instar a la delació de possibles abusos, si bé amb magres resultats fins ara. Sí, es tracta, efectivament, d’El País.
Lucetta Scaraffia sap perfectament on escriu i el que escriu. I la combinació del personatge, una persona de confiança de Francesc, amb un càrrec oficial al Observatore, constitueix amb el que compta un fet molt greu.
La més gran de totes les seves desqualificacions és la que hi ha un fenomen generalitzat d’abús, fins i tot d’agressió sexual, per part del clergat contra les monges, i que això ha determinat ni més ni menys que la crisi de les vocacions femenines. Això i l’explotació a què són sotmeses per part de la jerarquia en el seu quefer diari constitueixen la seva denúncia formulada en les pàgines d’un mitjà de comunicació entossudit a carregar-se a l’Església.
No només això, encara que sigui el més greu, perquè en el seu text nia una determinada mentalitat. La manifesta quan exposa que en les dècades anteriors a Francisco l’Església s’havia «centrat sobretot en problemes de bioètica als quals era difícil i arriscat enfrontar-se». I afegeix més endavant, referint-se al que diu la revolució de Francisco, relacionada amb els pobres (com si l’Església no s’hagués ocupat a fons d’ells sempre i molt). «Sens dubte, s’ha tractat d’eleccions fonamentals que semblaven haver tornat a situar a l’Església, institució molt discutida i criticada enfront de la modernitat del costat dels bons, l’únic en què una institució religiosa pot col·locar-se per a ser acceptada».
Per Lucetta Scaraffia, l’Església de Sant Joan Pau II i de Benet XVI, que precisament li va donar un paper rellevant en el diari oficial de la Santa Seu, es va dedicar sobretot a la «bioètica», reduint així el gran debat antropològic i moral amb la modernitat a un aspecte molt específic i sobre qüestions a les que «era arriscat enfrontar-se». Quines qüestions? ¿Les que tracten les encícliques de tots dos papes? I arriscat ¿amb relació a què? Perquè la responsable del suplement femení del Observatore tracta a l’Església, malgrat la seva pertinença, fins i tot oficial, com si hagués de parlar d’acord amb els designis del Món, de la modernitat, i així poder estar al costat dels «bons» . L’Església seguint els dictats de la cultura hegemònica d’Occident, perquè des d’aquesta perspectiva és realment de què parla la historiadora, en lloc de, com van fer aquells papes, transmetre, és a dir, referir d’acord amb la Tradició la bona nova de Jesucrist . És l’Església que interpel·la al Món perquè és a ella a qui Jesucrist va assignar aquesta missió, encara que sempre, des de Pilat, sigui aquest qui ha intentat jutjar-la.
Per Scaraffia les encícliques de Sant Joan Pau II són «bioètica», i no tractaven dels pobres i oprimits –ni les de Benet XVI– i ens havien apartat del costat bo de la història, el de la modernitat. Eren temps en què el papat assenyalava el sentit de la història i era escoltat i respectat pels poders del Món perquè posseïa l’autoritat moral. Eren temps on un cardenal de l’Església, Ratzinger, mantenia un debat amb el principal intel·lectual de la modernitat, Habermas. Tot això ha anat desapareixent a mans plenes.
Que pèssim examen fa Lucetta Scaraffia de l’Església. El seu discurs «sobre l’explotació i humiliació» de les monges per part del clergat és sens dubte desmesurat, excessiu i, en el seu redactat literal, recorda massa a les categories mentals del feminisme de gènere que veu en l’home el seu enemic.
Sigui el que sigui, la senyora Scaraffia no pot seguir amb el seu càrrec en el Observatore Romano. Ha de ser cessada i se li ha de demanar que rectifiqui en les seves acusacions. Tot el que no sigui això comportarà seguir descendint pel pendent que condueix a la pèrdua de l’autoritat en el si de l’Església i de la desmoralització dels catòlics. El primer deure del pastor és cuidar la salut espiritual del ramat, i tota la resta es supedita a això. Aquesta és la revolució necessària.
