En l’antiga tradició dels caputxins les enciamades d’hortalisses re mineralitzants les solien amanir amb agràs o, també, amb vinagre de poma. A més, amb aquesta mena de vinagre els frares hi desinfectaven la pell i les ferides i, àdhuc, l’empraven com a conservant dels aliments, especialment del peix escabetxat. També en alguns convents feien conserva de coliflor capolada, de bròquil trossejat o de cogombres verds petits, macerats amb vinagre de poma; unes conserves avinagrades que resultaven ser unes menges molt refrescants i aperitives i que se servien de a tall de reforç alimentari en el refetor com entrant en els dies més ardents de l’estiu.
La coliflor (llat., Brassica oleracea cauliflora; cast., coliflor), és una hortalissa, variant de la col de la família de les crucíferes, amb la capsa floral blanca molt carnosa i mengívola, que arriba a finals d’estiu, a diferència del bròquil (llat., Brassica oleracea botrytis; cast., bróculi o brécol) que la fa verdosa o blavosa, i es cull en temps hivernal. Les capses florals, tant les del bròquil com les de la coliflor, tenen un baix contingut d’hidrats de carboni, proteïnes i greixos, de tal manera que són un aliment molt ric de fibra i minerals, però escassament calòric, amb reconegudes capacitats de desintoxicar l’organisme i d’afavorir l’eliminació de l’excés de líquids; unes propietats que també conserva quan ens la mengen avinagrada. A part de la llimona, recentment, també s’han posat en relleu les nombroses propietats alcalines del bròquil, del cogombre i de la col; unes hortalisses que confitades i menjades crues (avinagrades) en les amanides són força aptes per evitar l’envelliment de les cèl·lules
