El primer pessebre tenia figures? Què caracteritza el pessebre català? Quin és el moviment de les figures marcat pel calendari del pessebre? Al llibre titulat Entrem dins del Pessebre trobarem respostes a aquestes preguntes i a molts altres aspectes curiosos sobre la tradició pessebrística a Catalunya. L’autor, arxiver dels caputxins i estudiós de la cultura popular, Fra Valentí Serra de Manresa, ens ofereix una descripció de les principals característiques dels pessebres bastits segons la tradició catalana i, alhora, fa una aproximació al simbolisme de les figures del pessebre amb indicacions sobre la construcció del betlem i el seu calendari. El llibre, publicat per la Col·lecció L’Ermità, serà glossat per Josep Mañà i Oller, professor emèrit de l’Escola Massana i expert en l’estudi de l’art pessebrístic, el dijous 15 de desembre a les 20 h. a la Casa dels Entremesos (c. de les Beates, 2 de Barcelona).
La tradició catalana defineix el pessebre com aquell conjunt de figuretes que representen el naixement de Jesucrist –amb Maria, Josep, el bou i la mula– i la seva adoració pels pastors. Etimològicament pessebre ve del mot llatí praesepe que, en la tradició ramadera, és la menjadora del bestiar. Enguany encetem la preparació dels actes commemoratius dels vuit-cents anys del primer pessebre vivent que sant Francesc d’Assís representà, durant la nit de Nadal de 1223, a la població italiana de Greccio, a la vall de Rieti.
Escriu Fra Valentí Serra en el seu nou llibre que: “Alguns segles abans de la gran popularització del pessebre que es produí a Europa al llarg de la segona meitat del segle xviii –sobretot a partir de la creació dels betlems napolitans i provençals–, podem trobar algunes mostres força significatives d’antigues representacions pessebrístiques en els temples més emblemàtics de la cristiandat com aquell naixement venerat dins d’un pessebre o menjadora a la basílica de Santa Maria la Major, a Roma, on a la primera meitat del segle vii ja comptava amb un antrum praesepis amb una reproducció de la cova de Betlem.
A la Barcelona del segle xviii gaudí d’una enorme popularitat el pessebre monumental que els frares caputxins construïen, cada any, en el convent de Santa Madrona, al final de la Rambla, on ara hi ha la Plaça Reial. Així, el pessebre bastit l’any 1788 fou qualificat de «memorable i antic»; era un pessebre monumental elogiat per un gran nombre de visitants barcelonins; tants, que l’any 1792 es determinà de no construir-lo per evitar l’excés de gent i el soroll a l’església conventual dels frares. Les figures d’aquest betlem monumental dels caputxins de Santa Madrona eren obra de fra Jaume dels Sants (Jaume Castelló, 1741-1811), un reputat escultor sarrianenc que havia ingressat als caputxins en una edat força madura –quan tenia 56 anys– i que, essent religiós caputxí, es mostrà un gran propagador i artista del pessebrisme, essent el primer artista que ideà, modelà i inserí en el nostre pessebre la típica figura del pescador.
L’any 1947, el caputxí Basili de Rubí, en el text del seu Art pessebrístic, hi tractà de manera monogràfica sobre la tècnica constructiva dels pessebres que –segons la tradició franciscano-caputxina– havien de ser decorats segons el paisatge de les nostres comarques i animats amb les figures dels pastors i els ramats de les nostres contrades catalanes. El pare Basili vindicà la construcció dels nostres pessebres populars, guarnits amb rabasses, suro, grèvol, molsa, galzeran i roc pinyolenc, i animats amb les tradicionals figuretes de «la dona que renta i la vella que fila» i el grup dels Reis d’Orient muntats no pas dalt d’enormes dromedaris o camells, sinó damunt d’eugues, o bé cavalcant a la catalana damunt d’àgils mules de les nostres establies.
Pel que fa al simbolisme de les figures que integren el nostre pessebre, hem de cercar el seu origen i la seva significança en la tradició popular, puix que les peces més emblemàtiques del betlem casolà són una representació plàstica dels principals personatges que són esmentats en el cant de les nadales. Les figures del pessebre, a més de representar plàsticament el naixement de Jesús, articulen una mena de calendari de la vida i, alhora, esdevenen una projecció al·legòrica de tota l’existència humana a través de la representació dels diversos oficis i de les edats que van des de la infantesa a l’ancianitat. Així, la representació pessebrística esdevé un bell reflex del paisatge local i de la geografia humana –tot i que d’una manera idealitzada– amb la corresponent representació de les edificacions rurals, amb la indumentària camperola, i amb les activitats i tasques tradicionals.
A Catalunya, el pessebre s’ha consolidat com a part integrant de la tradició i identitat catalana tant que, en bastir cada any el betlem, revivim l’entranyable tradició de seguir expressant –en la bellesa de la simplicitat dels nostres pessebres– la visualització plàstica del naixement de Crist”.
En els nostres dies, rebla fra Valentí que, “tot i la forta secularització que pateix Occident, la tradició pessebrística està tan fondament arrelada a casa nostra que s’ha convertit en un fet cultural de primer ordre que també ens ajuda a identificar-nos com a poble”.
Tot i la forta secularització que pateix Occident, la tradició pessebrística està tan fondament arrelada a casa nostra que s’ha convertit en un fet cultural de primer ordre que també ens ajuda a identificar-nos com a poble Share on X
