A principis d’estiu el bisbe Francesc fa 75 anys. En arribar a aquesta edat, el cànon 401 del Codi de Dret Canònic convida els bisbes a presentar la seva renúncia al Papa, però continuant en l’exercici del ministeri episcopal mentre no es produeix el nomenament del successor, que a la pràctica es pot allargar fins un any. Pel nomenament del nou prelat, el Nunci ha de proposar a la Santa Seu una terna de noms, prèvia una recerca sobre la idoneïtat dels candidats entre preveres i bisbes d’altres diòcesis.
Hem d’agrair al bisbe Francesc el seu tarannà proper i afable, les visites pastorals que contínuament ha fet a tot arreu de la diòcesi, amb gairebé quatres-centes parròquies. Ha estat un bisbe ben arrelat al poble de Déu que se li ha encomanat guiar espiritualment. Ens n’alegrem que hagi decidit continuar vivint a Girona un cop sigui efectiva la seva renúncia.
Quins seran els reptes del nou bisbe? Segurament el principal sigui intentar revitalitzar una església que porta molts anys amb símptomes d’ensopiment, resignació i laxitud espiritual. Certament, aquesta diagnosi es podria fer a la gran majoria de diòcesis del nostre entorn d’Europa occidental, però a l’església catalana, i la gironina en particular, els senyals són més evidents.
Les raons són diverses i ara només se’n poden enunciar algunes, i encara esquemàticament. Al caràcter català, poc místic, se li afegeix la mentalitat materialista i utilitarista del nostre temps, tot plegat poc propici pel foment de la vida espiritual en un ambient cultural i polític cada vegada menys favorable a la fe cristiana. L’avançada edat dels nostres preveres (a la diòcesi la mitjana volta els 75 anys) dificulta l’empenta pastoral, la seva capacitat de discernir els nous signes dels temps, de respondre-hi creativament i connectar amb les noves generacions. La nostra diòcesi porta pràcticament tres dècades governada per bisbes majors de 65 anys. El centre de gravetat de l’acció de l’església s’hauria de situar en la part més jove i activa tant dels preveres com dels laics.
El soroll, o fressa com diem per aquí, de l’actitud contestatària que hi va haver en part del clergat de la diòcesi s’ha anat apagant. Però sovint encara hi ha resistències, procedents de l’època del post-concili, per a una plena comunió amb l’Església de Roma, i un ambient de confusió doctrinal que dificulta l’acció pastoral. Per últim, la Covid-19 ha accentuat la baixa assistència al culte dominical i la poca participació dels fidels gironins en les activitats de les parròquies.
Quan una comunitat, un equip o una empresa cau en l’ensopiment, el que cal és la sacsejada a la que es refereix Gaudete et Exsultate, 137. Sense desmerèixer els mèrits i els aspectes positius de l’acció del bisbe Francesc i dels seus antecessors, avui l’església de Girona necessita un canvi en les maneres de fer que doni la iniciativa als sacerdots més joves i als més actius, i que sigui capaç de promoure i aprofitar la vitalitat dels laics.
Quan una comunitat, un equip o una empresa cau en l’ensopiment, el que cal és la sacsejada a la que es refereix Gaudete et Exsultate, 137
Si posem sobre la taula el nombre de sacerdots diocesans i les seves edats, apostar de veritat pels laics no és una opció, és una pura necessitat que no es pot demorar més. Però a les nostres parròquies encara hi ha rectors que practiquen el clericalisme, i això provoca el retraïment dels laics i la pèrdua de la seva col·laboració, tant necessària. Per revitalitzar la nostra diòcesi és prioritària també una dedicació creativa als joves i als catòlics procedents de l’estranger, especialment de l’Amèrica del Sud i Central.
És molt important també el paper dels Moviments apostòlics. Durant dècades l’actitud del Bisbat respecte als Moviments laïcals va ser d’oberta desconfiança, absoluta fredor i manca de col·laboració. Certament amb el bisbe Francesc hi ha hagut un desglaç, però és necessari donar encara major confiança i protagonisme a aquests moviments en la vida diocesana, i en parròquies en una situació estratègica que s’han de revitalitzar.
Girona avui no necessita un bisbe canonista per mantenir l’ordre, ni un bisbe contemporitzador. La situació de la nostra diòcesi requereix un pastor amb un gran carisma i empenta apostòlica, amb capacitat per connectar amb les noves generacions i amb els nouvinguts, per respondre creativament a la realitat que ens toca viure, i que estigui disposat a exercir el lideratge entre el conjunt del fidels que només al bisbe correspon.
Publicat al Diari de Girona, el 6 de juny de 2021
