Dimarts passat, TV3 va emetre un reportatge sobre la inscripció de béns immobles per part de l’Església. Aquest reportatge ve després d’una campanya que s’estén a tot l’Estat, i que pretén fer veure que l’Església es va apropiar de béns en l’exercici d’algun privilegi. El reportatge es va centrar en uns casos molt concrets: el Castell de Bellcaire d’Empordà (conjunt monumental part del Bisbat i part de l’Ajuntament) i Les Murades d’Artà, a Mallorca –serà que no hi havia més casos rellevants per tractar a Catalunya- on es discuteix la propietat, no l’ús públic, del pati existent entre l’Església i la muralla. El programa va plantejar la problemàtica jurídica, i no es va posar de manifest que l’Església hagués obrat de forma il·legítima. En tot cas, els jutges i tribunals tindran l’última paraula en els pocs casos en els que s’arribi a judici. Així i tot, la situació ha arribat fins al punt que es presenta la inscripció de béns per part d’Església com un “robatori” al patrimoni comú dels ciutadans.
Per comprendre bé l’assumpte cal tenir en compte algunes claus:
- Quan el 1861 es promulga la primera Llei Hipotecària, per la qual es crea el Registre de la Propietat que avui coneixem, s’exclouen de la inscripció els béns de l’Estat i de l’Església. La raó de ser d’aquesta exclusió era que el Registre es va pensar per a béns comerciables, i aquests, en estar ordinàriament fora del comerç, no tenia sentit que s’inscrivissin.
- Més d’un segle després, es decideix canviar de criteri i, el 1998, es permet la inscripció de béns de l’Estat i de l’Església per entendre que era millor que estiguessin inscrits, sobretot perquè se sabessin els seus límits i evitar que algun propietari particular pogués inscriure metres que envaïssin part d’un domini estatal o eclesial.
- Com es tracta de béns que, per la seva grandària i el seu ús, no es dubta a qui pertanyen, i com aquesta propietat ve de molt enrere, de segles enrere en molts casos, es va permetre que es pogués inscriure amb un títol especial: un certificat en què el màxim responsable de cada ens de l’Estat, o el Bisbe en el cas de l’Església, expressés que el bé pertanyia a l’Església o l’Estat. Aquesta certificació es presentava en el Registre i s’inscrivia, pagant-se el preu corresponent. Aquest preu era d’un tràmit legal, no de compra. Per això, són expressions demagògiques les que afirmen que l’Església s’ha quedat un bé per 30 €. Aquest tipus d’afirmacions són “fake news” d’acord amb els fets.
- El problema, la polèmica, ha vingut en alguns casos perquè els béns inscrits eren béns d’ús comú, com ermites o capelles que es discuteix si eren de l’Església o de l’Ajuntament. En els comptats casos en què hi ha hagut polèmica, s’han produït aquests anys alguns judicis en els quals s’ha donat la raó a l’Església o a l’administració. Tot amb total normalitat, amb la corresponent inscripció ratificatòria. A més a més, aquests fets puntuals manifesten que no hi ha un procediment arbitrari com s’ha volgut veure.
- S’ha intentat un procés d’estatalització dels béns de l’església per part de certs col·lectius (no per part de l’Estat) que han pretès que béns de l’Església que estan oberts al públic, per aquest fet, són de l’Estat i no de l’Església. Així ha passat amb la Catedral Mesquita de Còrdova, o les Catedrals de Saragossa o Jaca. A partir d’aquesta estratègia política s’ha construït una polèmica. És la mateixa lògica que utilitzava un exdiputat d’Iniciativa per Catalunya quan demanava la nacionalització de la Catedral de Girona, la mateixa que ha perseguit la municipalització de la Sagrada Família. Els que acusen l’església de “robar” en realitat volen que l’Administració s’apropiï il·legalment dels seus béns.
- En el cas d’aquests béns, no hi ha cap dubte que l’Església és la titular des de temps immemorial. La inscripció al seu nom no l’ha convertit en propietària. Ha inscrit perquè ja ho era d’abans. El pretès privilegi que es vol magnificar ara mai ha existit. Mai l’Església va gaudir de cap privilegi en l’obtenció de la titularitat, que s’ha produït per les maneres legals d’adquirir aplicables a totes les persones i entitats.
- L’Església no s’ha quedat res que no fos seu. No ha exercit cap privilegi; s’ha limitat a complir el legislat en cada moment. D’haver-hi un judici sobre la titularitat el guanyaria l’Església. Fan llistats de possibles apropiacions, però mai van a judici amb ells perquè no tenen raó. Serveixen només un atac demagògic, a propagar “fake news”.
- Seria perfectament possible, si l’Estat vol i creu que hi ha raons greus d’utilitat pública, que l’Estat es quedi amb algun bé de l’Església. Això podria fer-se per acord de cessió (permuta, venda, conveni urbanístic…) amb l’Església, cosa que s’ha fet en diversos casos els últims anys, o bé per expropiació, cosa que no es fa des de la II República. El fet que cap Govern (ni municipal, ni autonòmic, ni central) hagi donat pas algun per comprar o expropiar, demostra que només volen fer soroll, però no aconseguir res efectiu, ja que els costaria diners.
- Sent com és que l’Església no ha fet res més que exercir els seus drets. Sent que l’Estat podria anar a judici, comprar o expropiar, però no ho va a fer o per no tenir raó (en el cas del judici) o per diners (en el cas de la compra o expropiació), resulta profundament injust que es vulgui posar sota sospita a l’Església.
Comprenem que és un tema jurídicament complex, en el qual a més intervenen elements històrics no sempre fàcils d’explicar (convé per això atendre a les raons d’experts, per exemple en aquest article sobre el cas Cordovès o en aquest vídeo sobre els casos Aragonesos). Però entenem que cal deixar clars aquests punts per evitar un judici injust sobre alguna cosa que és perfectament normal.
Finalment, i perquè no hi hagi dubtes, convé dir que el 2015 és va canviar la Llei. A partir del 2015, si l’Església vol inscriure un bé al seu nom, ha de passar pel Notari. El pas dels anys, i la inscripció de nous béns pèls mateixos mitjans que la resta de ciutadans, esperem que serveixi per reduir una polèmica magnificada sense raó.
