L’Escola Pia de Catalunya ha fet pública una anòmala carta adreçada al que anomena «gènere» (entre cometes nostre) masculí, amb motiu de la vaga general convocada per una sèrie d’organitzacions feministes, PSOE i Podem, amb motiu del 8 de maig.
Comença en aquests termes: Aquest 8 de març dirigim aquesta carta en primer lloc als homes de la nostra institució per demanar-vos que, sempre sigueu feministes.
Aquesta és la seva declaració de principis: una escola que justifica la seva existència per la seva raó catòlica promou l’adoctrinament en el feminisme.
I afegeix:
- Tots, homes i dones, hauríem de ser feministes.
- En la nostra societat amb freqüència vivim un «miratge d’igualtat» que ens altera la visió, les estadístiques fa anys que no es mouen de lloc (feminicidis, desigualtat salarial, manca de paritat…).
- Els diaris parlaven aquests dies d’una bretxa de gènere en l’assistència al Congrés Mundial del Mòbil, on només un 25% dels assistents eren dones.
- Ha de canviar cada casa, cada institució escolàpia, l’Església, la nostra societat.
- Es requereix una mirada crítica per descobrir que se’ns pressuposa una manera de ser i uns «rols» determinats i específics a homes i dones, rols en l’àmbit familiar, rols en l’àmbit de la sexualitat, en el món laboral.
El text de l’Escola Pia és un resum de totes les afirmacions que el feminisme de gènere promou com a reivindicació ideològica i política, un paradigma deliberat d’adoctrinament i confusió, contrari a la doctrina de l’Església. I és tota una organització escolàpia, la de Catalunya, qui ho proclama.
En actuar així, els escolapis, almenys a Catalunya, sostenen precisament tot el contrari del que l’Església estableix, i rebutja tot el que ella proposa sobre la dona, l’home, la família i la igualtat. I no serà perquè no hi hagi un relat doctrinal sòlid i reiterat:
- Joan Pau II, Apost. post sinodal Familiaris consortio (22 de novembre de 1981).
- Carta Apost. Mulieris dignitatem (15 d’agost de 1988).
- Carta a les famílies (2 de febrer de 1994).
- Carta a les dones (29 de juny de 1995).
- Catequesi sobre l’amor humà (1979-1984): Ensenyaments II (1979) – VII (1984).
- Congregació per a l’Educació Catòlica, Orientacions educatives sobre l’amor humà. Pautes d’educació sexual (1 de novembre de 1983).
- Pontifici Consell per a la Família, Sexualitat humana: veritat i significat. Orientacions educatives en família (8 de desembre de 1995).
- Pontifici Consell per a la Família, família, matrimoni i «unions de fet» (26 de juliol de 2000).
De tot aquest profund bagatge teològic i pastoral n’hi ha prou amb recordar alguns aspectes del text doctrinal més recent «Carta als Bisbes de l’Església Catòlica sobre la col·laboració de l’home i la dona en l’Església i el món» de la Congregació per a la Doctrina de la fe (2004).
En aquest text es diagnostica el problema en aquests termes:
- «Una primera tendència subratlla fortament la condició de subordinació de la dona a fi de suscitar una actitud de contestació. La dona, per ser ella mateixa, es constitueix en antagonista de l’home. Als abusos de poder respon amb una estratègia de recerca del poder. Aquest procés porta a una rivalitat entre els sexes, en el qual la identitat i el rol d’un són assumits en desavantatge de l’altre, tenint com a conseqüència la introducció en l’antropologia d’una confusió deletèria, que té la implicació més immediata i nefasta en la estructura de la família. «Aquest exactament és l’enfocament de la carta de l’escola pia de Catalunya.
- «Una segona tendència emergeix com a conseqüència de la primera. Per evitar qualsevol supremacia d’un o altre sexe, es tendeix a cancel·lar les diferències, considerades com a simple efecte d’un condicionament historicocultural. En aquest anivellament, la diferència corpòria, anomenada sexe, es minimitza, mentre la dimensió estrictament cultural, anomenada gènere, queda subratllada al màxim i considerada primària. El enfosquir de la diferència o dualitat dels sexes produeix enormes conseqüències de divers ordre. Aquesta antropologia, que pretenia afavorir perspectives igualitàries per a la dona, alliberant-la de tot determinisme biològic, ha inspirat de fet ideologies que promouen, per exemple, el qüestionament de la família a causa del seu caràcter natural biparental, és a dir, composta de pare i mare, l’equiparació de l’homosexualitat a l’heterosexualitat i un model nou de sexualitat polimorfa». I aquesta minimització és el que propugna la carta, que assumeix plenament, però guardant-molt de confessar-ho, la ideologia de la perspectiva de gènere.
El text de la Congregació signat pel llavors Cardenal Ratzinger, conclou amb una concepció i un llenguatge que no només està en les antípodes de la carta dels escolapis de Catalunya, sinó que resulta incompatible amb ells:
«En Jesucrist s’han fet noves totes les coses (cf Ap 21,5). La renovació de la gràcia, però, no és possible sense la conversió del cor. Mirant Jesús i confessant com a Senyor, es tracta de reconèixer el camí de l’amor vencedor del pecat, que Ell proposa als seus deixebles.
Així, la relació de l’home amb la dona es transforma, i la triple concupiscència de la qual parla la primera carta de sant Joan (cf 1Jn 2,15-17) cessa la seva destructiva influència. S’ha de rebre el testimoni de la vida de les dones com a revelació de valors, sense els quals la humanitat es tancaria en l’autosuficiència, en els somnis de poder i en el drama de la violència. També la dona, per la seva banda, ha de deixar-se convertir i reconèixer els valors singulars i de gran eficàcia d’amor per l’altre, del qual la seva feminitat és portadora. En tots dos casos es tracta de la conversió de la humanitat a Déu, a fi que tant l’home com la dona coneguin Déu com al seu «ajuda», com a Creador ple de tendresa i com a Redemptor que «va estimar tant el món que va donar el seu Fill únic »(Jn 3,16)»
La veritable pastoral, la veritable pedagogia de l’escola catòlica, rau en traslladar aquesta concepció al llenguatge adequat als pares i mares, als alumnes dels seus centres. Aquesta és la seva tasca, és això el que justifica la seva existència. Però no ho fan, ni tan sols ho intenten. Cometen el pecat d’orgull d’alçar la seva pobra alçada intel·lectual sobre el discurs mundà de la perspectiva de gènere i la seva feminisme, i repetir-mecànicament. Sense més. No renoven res en Jesucrist, sinó que es limiten a anar a remolc del món
Per això els escolapis de Catalunya deure rectificar. Per sentit de pertinença a l’Església a la qual s’acullen.
