En mi reciente escrito acerca de lo pi de les tres branques les he citado la nota 2. Creo conveniente reproducirla ahora. Es un canto de amor a la Santísima Trinidad. Es una confesión de fe. ¡Anterior a los viajes apostólicos en el siglo XIX de este culto sacerdote catalán! Él sólo se adhirió a dicha confesión ya existente con detalles muy precisos, junto con su poesía. Con puntualizaciones físicas botánicas en dicha confesión. Mn. Cinto la recoge y la refiere. Considera importante legarla.
Si Vd. que me lee se guarda en archivo pdf el anterior texto reproducido en mi último y reciente escrito “el pino de las tres ramas”, y también éste subsiguiente de ahora, tiene en su poder un texto muy poético desmitificador de un erróneo planteamiento moderno “independentista”. Dice así (páginas 457 y 458 de esta 5ª edición de sus Obras Completas):
- LO PI DE LES TRES BRANQUES
És verdaderament notable aqueix arbre, que es pot dir únic en el món, i a tots los qui el visiten causa fonda i devota impressió. A fi de què el lector se´n faça càrrec i entenga lo perquè de la llegenda que m’ha inspirat, copiam a continuació les següents notes escrites per l’erudit D. Francisco Muns:
“Sortint de Berga pel camí que porta a Sant Llorenç dels Piteus, atravessant pel llarg lo terme d’Espinalvet, poc després d’entrar en lo de Castellar del Riu, al mig d’un pla pintoresc voltat d’altíssimes muntanyes, conegut per lo pla de Campllong, s’eleva el famós pi. Tots los habitants de l’alta muntanya de Catalunya o el coneixen de nom o l’han visitat alguna vegada, perquè és objecte de sa curiositat i de la veneració de molts. És un arbre magnífic pertanyent a la mena denominada pinasses i forma contrast amb los altres que embosquen lo país, pertanyents tots a la dels anomentats pins negres, semiavets, mentre que el que ens ocupa és únic exmplar en sa clase.
Se comprèn sa grandiositat si es té en compte sa forma original i ses proporcions. D’arran de terra fins a deu palms d’alçada és una sola soca que té 33 palms de circumferència, dividint-se després en tres branques perfectament iguals fins a l’altura total de l’arbre, que serà d’uns 150 palms, essent de 18 la circumferència de cada branca.
L’aspecte d’aquest arbre gegant és imponent, i els veïns d’aquells voltants saben prou bé que durant les diferents guerres que han devastat aquest país, s’han emparat a l’ombra de ses branques batallons enters. Nosaltres no podem calcular s’antiguitat, que ha d’ésser gran, i creiem que sa vida compta moltes centúries, sent la seva fama i el respecte que inspira lo que l’ha revestit d’aqueixa aureola de veneració que s’estén a totes les meravelles de la naturalesa.
Però hi ha més; com que la seva forma eleva el pensament a la idea de l’august misteri de la Santíssima Trinitat, una tradició popular i constant recorda la concessió d’indulgències feta per un Bisbe als devots qui davant d’aquell pi resassen un Credo en honra de la Santíssima Trinitat, qual imatge es troba representada en aquella obra.
Hem volgut indagar lo fonament d’aquella tradició i l’hem vist consignat en un document curiosíssim existent avui dia en la veïna parròquia de Castellar del Riu, que creiem veuran amb gust nostres lectors. Diu aixís:
Al devot cristià: — per tradició antiga se sap que l’Ilm. senyor Fr. Josep de Mesquia, Bisbe de Solsona (1746), concedí 40 dies de perdó resant tres CREDOS davant del Pi de les tres branques, vestigi i figura del misteri de la Santíssima Trinitat, principi i fi de nostre ser i bé.
Lo mateix confirmà i a més anyadí 40 dies d’Indulgència resant amb bona devoció un CREDO en memòria de la Santíssima Trinitat, contemplant atentament l’obra visible del Pi, i adorant la mà invisible que féu tal portento; com diu l’Apòstol: INVISIBILIA DEI PER EA QUAE FACTA SUNT INTELLECTU CONSPICIUNTUR. – Aixís ho he encontrat en lo Arxiu d’esta Rectoria, i perquè fos més expressiu he posat la figura del Pi, jo, –Ramon Casals, Prevere i Rector de Castellar del Riu.
Per acabar, hem de recomanar als aficionats a les belleses naturals i artístiques del nostre país, que no deixen de verificar una excursió per la regió berguedana, segurs de trobar-hi belleses que els encanten i ensenyances que els sorprenguen.”
Resumiendo: Mn. Cinto se inspira en las notas escritas de un erudito, D. Francisco Muns, para proyectar su poema a este pino secular. Erudito que indaga y encuentra unas palabras del párroco de Castellar del Riu, mossèn Ramon Casals, que a su vez se ampara en la concesión de indulgencias por parte del obispo de Solsona en 1746, su Ilustrísima Fr. Josep de Mesquia.
Si el sacerdote poeta Mn. Cinto refiere todo esto en sus Obras Completas, yo lo refiero a todos Vds. Si se guardan estas palabras publicadas en archivos pdf tienen más garantías de supervivencia escrita editable. En cualquier caso, este pino histórico evocaba secularmente el misterio y dogma de la Santísima Trinidad, siglos antes del surgimiento del nacionalismo independentista catalán hace apenas un siglo.
En 1746 todavía estaba pendiente de producirse la Revolución Francesa de 1789 y la subsiguiente dictadura militar napoleónica, con invasión de España y destrucción del Monasterio de Santa María de Montserrat, piedra sobre piedra un día de San Ignacio de Loyola. La diócesis de Solsona contaba con un prelado fraile como Obispo: Fr. Josep de Mesquia, José Mezquià y Diaz, o tal vez por su razón social y eclesial íntegra. Adjunto página web de Monseñor José Antonio López de Mezquia y Díaz de Arizala (1688-1772)
Nació en Salvatierra (Álava) y falleció en Solsona (Lleida). Abrazó la orden religiosa de la Merced y fue su director. Vio en este pino secular el abrazo de la Santísima Trinidad. Mn. Cinto Verdaguer viajó por Cataluña en el siglo XIX, recogió sus impresiones y nos legó sus poesías. ¡Y hay tanto interés catalán en su legado poético que sus Obras, tanto aisladas como completas, no se editan! ¡Que por lo menos quede constancia escrita mía del verdadero significado poético y del falso esgrimido político de lo Pi de les tres branques!
