Declaració e-Cristians: La pederàstia a l’Església. 10 criteris i una conclusió

Exposició:

1. La pederàstia d’alguns sacerdots i religiosos és un cop molt dur per a l’Església. No podem tolerar-lo perquè han comès un pecat que clama al cel: “Però el qui fa caure en pecat a un d’aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l’enfonsessin enmig del mar” (Mateu 18, 6). Cal que tots els que ho han fet  siguin descoberts, si és que ja no ho estan, els fets aclarits i sancionats disciplinàriament per l’Església i penalment quan siguin constitutius de delicte.
2. També tots els que formen part del Poble de Déu tenim el deure d’acollir, acompanyar, i ajudar a les víctimes.
3. L’opinió publicada, i els posicionaments polítics, han de cenyir-se a l’objectivitat i especificitat dels fets, i a la mesura en que han estat acreditats. Cal delimitar la seva gravetat, perquè es barregen conductes simplement inadequades, amb actes moralment escandalosos amb conseqüències penals de diversa gravetat. En nom d’aquesta objectivitat cal subratllar que malgrat l’acumulació en el temps amb el qual són presentats, 30, 40, 50 anys, resulten pocs casos en relació al conjunt de sacerdots i religiosos.
4. És injust voler estendre el comportament d’algunes persones al conjunt dels sacerdots i l’Església. Cal superar el fals relat d’una Església atrapada pels delictes sexuals dels seus sacerdots. Cal refusar rotundament que s’obri amb aquella excusa una causa general contra ella com intenta el govern espanyol. Som especialment els laics els que d’acord amb la nostra acció i determinació aconseguirem que l’opinió final predominant respongui a la realitat.
5. Cal reclamar dels mitjans de comunicació i dels poders públics la mateixa atenció per a tots els casos de pederàstia, i no només d’aquells que presumptament es relacionen amb sacerdots o persones religioses. La pederàstia i els abusos sexuals en general són un problema molt greu en aquesta societat.
6. Cal defensar i promoure el principi de presumpció d’innocència, fonament de la justícia, i de tot estat de dret. Tothom és innocent fins que es demostra el contrari. La simple inculpació no és suficient per fer culpable a ningú. No es pot convertir als sacerdots en bocs expiatoris d’un problema, que afecta greument a la societat en el seu conjunt tenint una incidència important dins la pròpia família.
7. Cal explicar bé que fa anys, des de Benet XVI, que l’Església actua, que depura responsabilitats, i assumeix reparacions. Aquest treball culminarà aquest mes de febrer a Roma amb l’Assemblea de presidents de les conferències episcopals del tot el món, per acordar i homogeneïtzar un procediment universal per a una comunitat que aplega 1.200 milions de persones.
8. En cap cas l’Església pot eludir el perdó, essència del cristianisme ni de les condicions perquè sigui efectiu: penediment, esmena i reparació fins on és possible. “Quantes vegades he de perdonar?” (Mateu, 18, 21), pregunta Pere a Jesús, i aquest li respon: “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” (Mateu 18, 22), és a dir, sempre. El cristianisme no és puritanisme, per la qual cosa sempre és possible començar de nou en Jesucrist, fins i tot els pitjors. Aquesta és la raó que l’Església sigui portadora d’esperança per a tots els que s’aparten de Déu i es penedeixen.
9. El càstig que ara pateix el Poble de Déu pel pecat d’alguns, té com sempre un sentit guaridor a fi de superar les seves febleses. L’Església és font de gràcia, i redempció. Part dels seus membres, en la seva condició humana, poden apartar-se, a vegades molt greument, del seguiment de Jesucrist, però aquestes realitats circumstancials i circumscrites són redimides específicament pel poder que Déu li ha atorgat, no únicament per a perdonar el pecat, sinó per a superar-lo en la nostra vida de cada dia (Titus 2-11, 13).
10. La forma com els casos de pederàstia i els abusos sexuals en general són tractats avui han de fer assumir la consciència plena que vivim en una societat i unes institucions que són post cristianes. Aquesta realitat fa que raons que dins del marc de l’Església, és a dir dins de la concepció cristiana, són perfectament comprensibles, com el perdó pel penedit, i una segona oportunitat, són inacceptables per la cultura hegemònica d’una societat caiguda en l’emotivisme de la nèmesi. Aquesta cultura hegemònica dicta, no únicament la sentència abans del judici, sinó com han de ser interpretats els fets. Així censura, i silencia l’evidència que més del 75% dels casos de pedofília eclesials corresponen a homes en relació a nois.

Final:

Malgrat tot, les escoles catòliques continuaran plenes, els joves i infants continuaran acudint als esplais i a l’escoltisme catòlic, i els pares continuaran confiant en ells. Molta gent es beneficiarà de l’ajut de Càritas, i a altres serveis de l’Església, i  aquell que ha arribat al límit i no sap on anar, acudirà a la parròquia. Sí, tot això romandrà igual. Però no n’hi ha prou. Alhora cal aportar respostes a l’altura del repte, i els laics hem d’actuar units per a construir-les. Nosaltres homes i dones, joves i grans, pares i mares, hem de sortir i parlar alt i clar  sobre la dignitat, honestedat i credibilitat dels nostres sacerdots i bisbes.

Cal actuar   conjuntament  per sortir de l’encerclament i situar al mig de l’àgora nous esdeveniments sorgits de la nostra iniciativa, perquè no és l’Església qui pateix una crisi moral, perquè ella coneix bé allò que està malament i malda per rectificar-ho. La gran crisi moral, per tant econòmica, social i política, és la de l’estat i de la societat, immersos en una impotència evident per identificar el bé, per impartir justícia, i per diferenciar allò que és superflu del que és necessari.