La senyora Laura Freixas ha tingut l’atenció d’abordar crítica i raonadament el meu article, Violencia y perspectiva de género (La Vanguardia, 18 gener), cosa que agraeixo en uns temps on les causes es dirimeixen amb desqualificacions. Ho ha fet amb una diligència lloable -el dia següent de la seva publicació- cosa que també és d’agrair. Les seves raons em brinden el motiu per desenvolupar en major mesura les qüestions que vaig plantejar, i que considero crucials per al bé comú, el benestar i els drets humans de la nostra societat. I com sigui que el meu torn d’article al diari que m’acull queda molt lluny, més de tres setmanes, opto per confiar-ho a la capil·laritat de la xarxa.
Dono per descomptat que no està en qüestió el fet que la pràctica totalitat de les persones estem contra la violència, encara més quan és mortal, i que específicament rebutgem com a intolerable la violència contra la dona. Ningú pot afirmar que una part gran, ni més ni menys que «els homes», la promou, sense cometre una injustícia execrable. Però això, exactament això, és el que fa la perspectiva de gènere, i que té una injusta aplicació en la legislació espanyola. Que la majoria de violents siguin homes no fonamenta el formular a continuació la premissa «després, tots els homes són violents». Forma part del mateix absurd d’afirmar que com «la majoria dels grans músics, escriptors, cuiners, jugadors de rugbi, científics i un llarg etc. són homes, després, tots els homes són grans músics, escriptors, etc.». El «masclisme» no és la característica comuna dels homes com pretén el feminisme de gènere, sinó una patologia individual, i com a tal ha de ser abordada.
Situada aquesta primera premissa, la segona: És obvi que no està en qüestió si hi ha violència contra les dones. És clar que existeix, com n’hi ha, per desgràcia, en el conjunt de relacions de la humanitat. El que qüestiono és que per combatre-la s’hagi de criminalitzar a tots els homes, als esposos, pares, fills, adolescents, joves i adults, convertint-los en boc expiatori dels problemes de la nostra societat, aquesta pràctica, que tan bé descriu Rene Girard, en Veo a Satán caer como el relámpago.
El que sostinc és que les polítiques públiques que s’han emprès basades en la perspectiva de gènere no són les adequades, perquè són excessives, desmesurades, i perquè són inadequades per equivocades i insuficients. La seva aplicació respon a criteris d’ideologia política: el combat contra l’home, i no la recerca de resultats en la defensa de la seguretat i dignitat de la dona.
En el meu article afirmava que és fals que visquem sota un «sistema» que es dedica a dominar, abusar i matar les dones, i que amb les dades del CIS en la llarga sèrie d’observacions sobre les preocupacions dels espanyols, només el 0,5% de la població afirmava que la violència contra la dona era un dels tres primers problemes. I això vol dir 175.000 persones sobre un total de 35 milions d’adults. I només un 0,1% considerava que era el primer problema; és a dir, 35.000 persones. I que aquestes dades eren consistents amb altres, com l’enquesta del CIS de desembre 2010-gener 2011, només a dones, que establia que en la immensa majoria de relacions de la parella, per sobre del 95%, no existia cap mena de mal comportament, ni tan sols lleu, i només entre el 0,5% i l’1% de les dones contestaven que el patien amb freqüència. Tot això malgrat la insistència incessant dels mitjans de comunicació sobre aquest tipus de maltractament. No deixa de cridar l’atenció el contrast d’aquella abundància d’atenció amb el silenci sobre els 10 morts diaris i 200 intents no consumats de suïcidis. Més que víctimes per accidents de trànsit, i tot i això estan fora de l’agenda política i mediàtica. El 75% són homes, però, fins i tot així, moren gairebé 20 vegades més dones per suïcidi que per l’homicidi de la parella. Si el que importés fos la seguretat i les condicions de vida de la dona, ¿no haurien de situar en un pla destacat aquest desastre? Per què no ho fan tot i el mal femení que causa?
La realitat és que Espanya, com explicava en l’article, és el cinquè millor país del món per a les dones, i és dels més segurs i amb menys delinqüència sexual d’Europa.
Tot i la modesta dimensió del dany, en termes objectius i percebuts per la societat, l’únic pacte d’estat acordat en anys ha estat sobre l’anomenada violència de gènere. No s’ha aconseguit en educació, tot i que vivim en una veritable emergència, ni en sanitat, ni tan sols en pensions, on es pateix entre la improvisació i l’electoralisme. Pacte d’estat i a més una legislació especial, 105 jutjats especialitzats, més 355 compatibles, i molts recursos econòmics; sempre més, mai són suficients. És la desmesura que nia en la mateixa llei orgànica de mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere. Aquest gran entramat punitiu es fonamenta en el principi que els homes han construït un sistema de dominació de les dones, que té com a resultat un aclaparador estat d’opressió i violència sobre elles. Per això, la legislació justifica una penalització més greu per a l’home tot i que el delicte sigui idèntic. Per a un supòsit de lesions greus en grau mínim la dona rebrà 3 mesos de presó que no complirà, mentre que per a l’home seran 2 anys i entrarà a la presó. Si es tracta d’amenaces lleus, el mínim per a la dona serà estar localitzable durant 5 dies, però per a l’home seran 6 mesos de presó. Rep major pena un home per amenaces lleus que una dona que hagi causat lesions greus. És insòlit a Europa.
El resultat és nefast perquè la xifra d’homes empresonats s’acosta a 4000 penats segons Institucions Penitenciàries, a finals del novembre passat 2017, i són ja el tercer grup de reclusos més nombrós a les presons espanyoles.
En realitat, tota la política per protegir la dona està concentrada a denunciar i castigar l’home sense atendre a les causes que engendren violència, i això és així perquè és la manera de culpabilitzar a tots els homes, al «patriarcat» tot i que la realitat, del que ens parla és d’uns casos patològics, i no d’un succés general. Al 2018, 47 homes van matar a la seva parella, això significa 0,0003% dels homes majors d’edat. Com es pot propagar a partir de tal magnitud que «els homes maten les dones perquè són dones»? Aquest és l’enunciat d’un genocidi: els nazis -no diem els alemanys, diem els nazis – van matar als jueus pel fet de ser-ho, i els serbobosnians de Karadzic als musulmans per idèntica causa. Però traslladar tal cosa a les relacions entre homes i dones és un escàndol moral, una falsedat immensa, una macro fake news. Amb aquella xifra d’homicides es necessitaria que passessin 333 anys, perquè els assassins signifiquessin l’1 per mil dels homes adults, amb les xifres actuals. Aquestes consideracions no minimitzen les morts, sinó que fan aflorar la ignomínia de la seva instrumentalització per promoure una causa general contra l’home. La justificació d’un codi penal asimètric.
Però és que a més la legislació és inadequada i insuficient per al fi que persegueix: protegir la vida i la dignitat de la dona. Deliberadament s’ignoren les causes objectives que faciliten el feminicidi i la violència en la parella: Les morts es donen en una proporció molt més gran (9 a 1) en les relacions ocasionals, la cohabitació i les parelles de fet, que en els matrimonis. Les víctimes i els autors registren un pes molt superior d’immigrants que no han aconseguit o volgut reunificar la família. Es produeixen majoritàriament en situacions de ruptura, davant, durant i post. És a dir, hi ha un tipus de relació, la forjada sota vincles més febles i ocasionals, que, en trencar amb més freqüència generen un risc més gran. Però els poders establerts d’aquesta societat en crisi no volen abordar aquesta etiologia, perquè la ideologia dominant prescriu precisament aquell tipus de vincle fràgil com l’idoni, i no el matrimoni, i perquè en un altre ordre, el reagrupament familiar és un tabú, en lloc d’un objectiu desitjable.
També intervé el sistema de creences: les possibilitats de violència són molt superiors a les parelles atees, agnòstiques i indiferents, que entre les catòliques practicants.
La tercera omissió en l’abordatge és el de la patologia de l’homicida, que no és estudiada, ni prou tractada. Dos dels últims crims comesos, els de Laura Luelmo i Rebeca Santamaría, mostren a les clares que es tracta de dos homicides que presenten una patologia criminal, i que el seu llarg pas per la presó no va resoldre res. L’evidència d’aquesta causa la mostren les dades: el 2017, 15 dels homicides es van suïcidar i 10 ho van intentar; sobre un total de 51 casos, el 50% van intentar el suïcidi. Quin tipus de persona mata o agredeix, i es mata? Però això tampoc importa.
Amb caràcter general, el de la violència i no només l’homicidi contra la dona, la gran hipocresia o impotència d’una societat en crisi es manifesta en negar-se a tractar les tres causes estructurals, totes elles relacionades amb el sexe, que estan en l’arrel d’una educació basada en el menyspreu a la dignitat de la dona. Es tracta de la prostitució, la pornografia, i l’educació i la cultura sexual que marca la pauta.
El 1999 Suècia va prohibir la prostitució, i ho va fer en nom de la lluita contra la violència que pateixen les dones. Hi ha un menyspreu evident, per molt que vulgui camuflar-se, un menyspreu cap al cos de l’altre en la mitjana que es transforma en una mercaderia que es ven. No estava desencaminada Nacions Unides quan la va declarar una forma d’esclavitud. Però a més en la gran majoria de casos, la prostitució és la fi necessari d’una ingent i rendible del tràfic de dones. Que Espanya, pacte d’estat inclòs, no hagi fet res més que maquillatge en l’abordatge d’aquesta qüestió és un clar indicador que és la ideologia el que presideix les solucions. La prostitució crea una mentalitat que afavoreix el considerar la dona com un objecte. També la pornografia, almenys aquella que es basa en l’abús i l’agressió, però també en el seu conjunt, quan és la via cada vegada més freqüent en què l’adolescent forma l’imaginari de la relació amb la dona. Però aquest és una altra qüestió vetada, prohibida sota pena de desqualificació. La pornografia és en gran mesura violència contra la dona, i en tot cas és la seva conversió en objecte del desig més primari i possessiu. Finalment, l’educació sexual, l’escolar i la social. La cultura hegemònica actual considera que és possible viure sota una continuada excitació sexual, la qual propaguen els mitjans de comunicació sense que aquesta incitació continuada no faci aflorar patologies subjacents. L’educació sexual escolar no es basa en integrar la sexualitat en el procés de maduració personal, sinó que més aviat es presenta com un esport de contacte, que l’únic que requereix és satisfer i evitar l’embaràs.
Aquestes si són violències estructurals del poder establert acceptades per governs i partits polítics i pels moviments del feminisme de gènere, i és tant així que en el prolix pacte d’estat dels omet de manera perfecta.
En darrer terme la resposta és molt senzilla, i el que no es realitzi és un indicador clar de la crisi d’una cultura i de les institucions polítiques i socials que l’acullen. Es tracta d’educar en el respecte a la dignitat de l’altre sigui qui sigui, i en les virtuts necessàries perquè aquell valor, el del respecte, pugui traduir-se en una pràctica quotidiana. Es tracta de construir socialment l’ètica de la virtut, tots junts, homes i dones.
