Viure una crisi de societat i de les seves institucions, una crisi de la cultura hegemònica impera un gran desconcert moral perquè hi ha una gran dificultat col·lectiva per identificar el bé, allò que és just, i diferenciar allò necessari d’allò superflu. El resultat és l’anomia: una societat que ens planteja una sèrie d’exigències sense aportar-nos els mitjans necessaris per aconseguir-les.
La causa principal de la crisi de societat neix de la cultura de la desvinculació que impera. Desvinculació de les fonts, de tota tradició, norma, deure, compromís, comunitat, perquè s’oposa a la satisfacció del desig de possessió, la concupiscència, com a únic camí per a la realització personal. És la crisi del triomf aclaparador de la vulneració radical del novè i desè manaments del Decàleg, convertida en norma de vida i cultura hegemònica. La crisi de societat és conseqüència de la ruptura amb la llei natural.
Vivim també temps en què la veritat està en crisi i, amb ella, la llibertat, perquè aquesta ja no té com a fi aconseguir aquella, sinó multiplicar les opcions amb independència de la seva qualitat.
Vivim una crisi de la identitat, de la de l’ésser persona, de la forjada pel cristianisme a causa de la descristianització, de la del treball destruïda pel precariat i el deteriorament de l’ascensor social, i de la de l’ésser humà, ocasionada per la ideologia de gènere.
Davant la dramàtica situació que vivim cal proclamar l’esperança. No és un optimisme humà, sinó la virtut de l’esperança que prové de Déu. La resposta comença en la seva cerca i en la vida orientada cap a Ell, seguint el camí, la veritat i la vida de Jesucrist. A partir d’aquesta prioritat brollen totes les altres.
Els cristians hem de ser decisius en la construcció de l’alternativa transformadora de la societat del malestar i de la desvinculació en la qual vivim, per guanyar la comunitat basada en la veritat i les virtuts, l’amor, el compromís i el deure, l’acollida, la celebració i la festa. Capaç de construir la societat del benestar que s’expressa sobretot en el valor radical de tota vida humana, la família i la comunitat de memòria, vida i projecte. Una societat en la qual tothom que ho vulgui pugui realitzar-se en «una vida tranquil·la i serena».
Per superar la situació crítica cal partir d’un diagnòstic, un relat que expliqui com hem arribat fins als actuals carrerons sense sortida, i que ens mostrin les causes de la crisi, del seu creixement i de les relacions entre elles. Sense un diagnòstic que expressi bé la realitat que vivim no hi ha projecte transformador vàlid, eficient. I aquesta és una tasca necessària: quin és el diagnòstic compartit dels cristians de la realitat actual? Sobre quins aspectes hi ha acords fonamentals?
A partir d’aquest diagnòstic, la nostra acció hauria de projectar-se a un doble nivell: com a comunitat cristiana i com a ciutadans.
Com a cristians podem aportar la que fonamenta el diagnòstic i el projecte regenerador.
L’acció ha de partir de la intensa vinculació amb les fonts i amb la vida de la fe viscuda amb coherència. Sobre aquest fonament s’aixeca la condició necessària del compromís personal i el treball en comú.
En l’àmbit de la fe sembla necessari:
- Reconstruir la identitat catòlica. Només si recuperem en plenitud de la nostra fe, tradició, magisteri i pràctica, sabrem qui som, i sobre aquest fonament construirem la nova terra. Recuperem els sagraments, especialment el de la reconciliació, tan abandonat, l’oració, el dejuni, l’estudi i el vigor físic d’una vida saludable. Redescobrim l’Església i el seu missatge, alhora íntim i humil, i també grandiosament còsmic de ser el poble de Déu a qui li ha estat lliurada la Terra, per procurar, alhora, la seva pròpia benaurança i la seva preservació. Visquem així l’alegria del reconeixement del do de la fe.
- Contribuïm a l’evangelització ajudant a aquells que evangelitzen, perquè aquesta és l’acció distintiva de la fe (Mt 28,19-20). L’evangelització constitueix la condició objectiva per a la construcció del bé comú, dels béns comuns i dels béns generals, i de la possibilitat de dur a terme una vida realitzada en el bé. Evangelització com a pràctica, revisió del treball efectuat i valoració dels resultats. Evangelització com a dimensió necessària de tota comunitat eclesial i signe del poble de Déu. Com a estímul per a la formació de la fe dels evangelitzats en els fonaments i les seves aplicacions. Com a signe exigent de la unitat, cohesió interna, sentit de pertinença a l’Església, i el necessari enfortiment de la identitat catòlica.
La dinàmica d’evangelització necessita alhora un triple alliberament:
- De les condicions que impedeixen reconèixer tota la realitat des de la mirada d’allò sobrenatural, i només la plenament visible.
- De les estructures del mal, de la injustícia, de les alienacions i dependències, de l’explotació de les persones i de la naturalesa.
- De tot el que fa inviable el desenvolupament de les dimensions i les vocacions de cada persona, de les seves comunitats i dels béns comuns.
A la societat desvinculada contraposem la comunitat responsable basada en el vincle que s’expressa en l’amor, el compromís i el deure. A un model econòmic que deixa al marge a molta gent, la cultura del «descart» a la qual es refereix Francesc, anteposem una economia reformada basada en el bé comú i basada en la doctrina social de l’Església. A la cultura de la mort que pretén resoldre els problemes aplicant una «veterinària per a humans» amb l’avortament, l’eutanàsia, construïm la cultura de la vida digna, des de la concepció fins a la mort natural, i en tot el període de vida viscuda. Davant la ideologia de la perspectiva de gènere propugnem el projecte cristià fonamentat en la pràctica de les virtuts i la perspectiva del que és humà. Davant el feminisme desvinculat que impulsa la ideologia de gènere recuperem el feminisme del compromís i la defensa i promoció dels drets civils, socials, polítics i econòmics de les dones.
