¿Es pot promoure en les condicions concretes d’avui el desmembrament de la Unió Europa, la seva destrucció, apel·lant al vot cristià? D’entrada, la resposta pot assemblar fàcil. És que aquesta Unió Europea no és la de l’avortament, la del matrimoni homosexual i l’eutanàsia, per citar tres elements crucials? La resposta només pot ser negativa, precisament a causa de la Doctrina social de l’Església. Hi ha dos tipus de raons per a això. Una es refereixi a les raons de l’específic, l’altra és d’índole general.
Les legislacions sobre aquells tres aspectes són estatals, no europees. A Irlanda estava prohibit l’avortament i es va legalitzar, no per cap mandat europeu, sinó per referèndum, igual que el matrimoni homosexual, que només regeix en una part dels estats de la unió, i fins i tot, en menor mesura, l’eutanàsia bàsicament circumscrita a Holanda, Bèlgica i Portugal. A Polònia ia Malta l’avortament està molt limitat, i cap de les exigències jurídiques de la UE s’oposa a això.
No, no cal mirar a Europa per consignar tot això, sinó als partits i estats membres, i certament el lobby de la perspectiva de gènere i LGBTI + es mouen per Brussel·les com ase ni bèstia. Com també ho fa i amb més predicament a les agències de l’ONU, i ningú demana suprimir per aquesta raó. La nostra incapacitat per treballar units, més i millor, tant en l’àmbit intern com en l’europeu i l’internacional, no pot traduir-se en frustració i rebuig d’una institució necessària, com és l’Estat, sinó en voluntat i incapacitat de transformar-lo. El que passa que sempre és més còmode, i en la pràctica menys obligat, plantejar la major sense camí intermedi, perquè així desapareix l’exigència d’aconseguir èxits concrets. Mai hem sentit que Espanya havia d’abandonar el Banc Mundial o l’FMI perquè en massa ocasions les seves polítiques econòmiques han exigit mesures en el camp de l’avortament. Per aquesta lògica no només hauríem d’estar a favor d’abandonar no només la UE, sinó l’ONU, el BM, l’FMI, i el propi estat espanyol, que és un capdavanter en aquestes matèries.
La raó general favorable a la Unió planteja si tal qüestió és o no en si mateixa i per si mateixa un projecte cristià. No només pels seus protagonistes fundadors, que és evident que sí, sinó també per la seva fi. L’exhortació apostòlica Eclesia in Europa ho diu amb claredat:
«Vam comprovar amb alegria la creixent obertura recíproca dels pobles, la reconciliació entre nacions durant molt de temps hostils i enemigues, l’ampliació progressiva del procés unitari als països de l’Est europeu. Reconeixements, col·laboracions i intercanvis de tota mena s’estan duent a terme, de manera que, a poc a poc, s’està creant una cultura, més encara, una consciència europea, que esperem pugui suscitar, especialment entre els joves, un sentiment de fraternitat i la voluntat de participació. Registrem com a positiu el fet que tot aquest procés es realitza segons mètodes democràtics, de manera pacífica i amb un esperit de llibertat, que respecta i valora les legítimes diversitats, suscitant i sostenint el procés d’unificació d’Europa. Acollim amb satisfacció el que s’ha fet per precisar les condicions i les modalitats del respecte dels drets humans. Finalment, en el context de la legítima i necessària unitat econòmica i política d’Europa, mentre registrem els signes de l’esperança que ofereix la consideració donada al dret i a la qualitat de la vida, desitgem vivament que, amb fidelitat creativa a la tradició humanista i cristiana del nostre continent, es garanteixi la supremacia dels valors ètics i espirituals».
O per a referir un aspecte ben pràctic vinculat a la joventut: l’únic escoltisme a gran escala que es manté catòlic és precisament el dels Guies, que basen la seva força i capacitat educadora en la fe i en l’ideal europeu.
Encara que no sigui la causa principal de la descristianització d’Europa, la I Guerra Mundial, la forma de finalitzar va preparar la segona, va danyar terriblement a l’Església, en particular, i al cristianisme, en el seu conjunt, perquè va mostrar com estats on una o altra professió cristiana eren àmpliament hegemòniques, es van matar entre si massivament, mentre acudien al capdavant buscant el favor de Déu. L’Església va aprendre en la seva pròpia carn que un dels pitjors danys que pot esdevenir és l’enfrontament entre estats europeus. Per això ha estat i és una força decididament partidària de la unitat, sense reserves. Joan Pau II va ser un Papa que no només va advertir dels riscos d’abandonar les arrels cristianes, sinó que va proclamar amb insistència la necessitat d’una identitat europea, en absolut incompatible amb el seu sentir com polonès, que és precisament un sentiment fort i justificat d’una nació que ha vist desapareguda la seva entitat i trossejada entre l’Imperi alemany, l’austro-hongarès i el rus durant molts anys, alhora que advertia «Quan el cristianisme es converteix en instrument del nacionalisme, queda ferit en el seu cor i es converteix en estèril». Precisament, ara vivim una efemèride que ho recorda: els cent anys -només cent tot i ser una nació mil·lenària- del naixement del modern estat polonès.
Tornar als estats nacionals és oblidar que aquests van néixer de la modernitat, de l’oportunitat sorgida pel daltabaix de les guerres de religió entre catòlics i protestants, de la visió de Hobbes, i l’experiència catòlica que l’estat sempre intenta instrumentalitzar -al millor dels casos- a l’Església ia la fe cristiana en el seu propi profit, a favor de la seva pròpia lògica.
No, no és la Unió Europea que cal desmembrar en nom de l’estat per una presumpta fidelitat cristiana. Perquè si això fos lògica, malgrat la qual advertit a l’inici, encara els seria més proclamar la separació d’una part d’Espanya, perquè aquí regeix al màxim l’avortament, la perspectiva de gènere i LGBTI + i si no ho evitem, molt aviat l’eutanàsia. El que necessitem, com vam fer en el passat, és transformar Europa en nom del cristianisme; que és una cosa molt diferent.
