Tot i tot, la justícia espanyola obté un bon registre en el marc europeu, atès que és un dels països amb menys vulneracions dels drets en les seves intervencions. Assumida aquesta excel·lent notícia, cal subratllar dos problemes crònics i greus: l’enorme retard en els processos el que té, entre moltes altres conseqüències, un fort impacte econòmic; i una organització i uns mitjans que estan molt lluny dels que necessita l’abordatge de la justícia en una societat tan complexa com l’actual.
El recent escàndol viscut pel Tribunal Suprem fa poc amb el cas de l’impost hipotecari, té molt més a veure amb aquesta qüestió que amb les pressions dels bancs.
En qualsevol cas, el fet és que la justícia espanyola es troba en l’ull de l’huracà d’un altre greu problema: el de la politització partidista. És a dir, que els jutges siguin promoguts, cas del Consell General del Poder Judicial, no tant per les seves qualitats en tal que jutges, sinó pel seu servei als partits, sobretot PSOE, PP i Podemos. En el cas d’aquest últim partit la seva actitud és encara més escandalosa, en la mesura que Podemos se’ns va presentar com el regenerador de la vida política espanyola, que demoliria els vicis del sistema, quan en la pràctica no ha fet altra cosa que dedicar-se a acréixer-impúdicament. Presumir del que es manca és una doble falta.
Un cop més, els partits polítics, amb l’excepció de Ciutadans, convertiran l’alta instància dels jutges en una versió subsidiària de la correlació de forces polítiques. Les persones que es triïn seran excel·lents, però sobre elles pesarà el prejudici del partidisme polític. Cal plantejar-se si realment es necessita un CGPJ o les seves funcions poden ser assumides per una reglamentació més precisa, i una instància merament tècnica per a dirimir els casos en què sigui necessari un examen més atent.
L’última qüestió, de totes totes impresentable, és la de les portes giratòries entre jutges i política: no és acceptable que un jutge o fiscal passi un dia a ocupar un càrrec polític a un govern, i quan cessa torni a la professió com si res hagués passat. La independència judicial exigeix més respecte. Qui abandoni la judicatura per servir com a polític no ha de poder tornar a la carrera judicial. Els seus incompatibilitats han de ser semblants a les que regeixen en les forces armades, perquè la seva ingerència sobre la societat fins i tot és més gran.
