Un llibre per a ser feliç, de Jordi-Maria d’Arquer

“Pots ser feliç si vols ser-ho, fins i tot en les circumstàncies més dures. Només cal que cerquis en diàleg amb Déu”. Així de contundent es mostra el col·laborador de ForumLibertas Jordi-Maria d’Arquer quan parla del seu llibre Les Decapíndoles de la Comunicació Disruptiva (DCD), publicat per Ediciones Carena i prologat conjuntament amb Joaquín Maestre, pioner introductor el 1955 de les Relacions Públiques modernes a Espanya. Des del dilluns dia 15 de novembre és a totes les llibreries de parla catalana, però es podrà comprar a les llibreries de tot Espanya per qui llegeixi català. En ell l’autor reflexiona sobre la seva feina de comunicador, en la que veu “la resposta que tan assedegats anem buscant els actuals humans en la vida i en el món, però habitualment en llocs erronis”.

Sense embuts, desenvolupa tota una teoria que és pràctica per a tot aquell que vulgui posar-se a fer el que li toca fer. “No hi ha més. Així de senzill és sentir-se pletòric de vida. L’única condició és acceptar o almenys cercar la Veritat, lluitant per la vida, amb il·lusió i esforç”. De fet, no s’ho amaga pas: comença la seva dissertació amb una cita de l’encíclica Fratelli Tutti del Papa Francesc.  Ja des de la primera pàgina, en la que li fa una “Advertència” al lector, expressa el seu  desig de diàleg amb ell, seguint l’estil de discurs trencadorament proper i interpel·lant a allò que ens té acostumats en les seves col·laboracions a ForumLibertas. Al mateix temps (“és indestriable”), deixa ben clara la seva intenció de rebatre de front la “comunicació unidireccional” del pensament únic: “És injust que uns quants vailets pretenguin imposar la seva manera de viure al món sencer impedint a tothom desenvolupar-se com li mana la seva consciència”, afirma.

Hem de fer cas al Creador, que ens parla per mitjà de la Natura i els esdeveniments quotidians, no només a través de la religió

Per a justificar el que li sembla que no hauria de ser necessari justificar (“la llibertat és la Veritat, i la Veritat és una”), exposa el programa per a aconseguir-ho: “Hem de fer cas al Creador, que ens parla per mitjà de la Natura i els esdeveniments quotidians, no només a través de la religió. Per a aconseguir-ho és essencial acceptar el fet que hem estat creats, i per tant no en som els amos, sinó administradors que li hem de ser fidels”. Ho explicita “com a full de ruta per a la Humanitat, contràriament a la prevalença pretesament autònoma de ser un mateix que té l’ésser humà actual, sent en realitat com és que està sota  l’omnipotència de Déu, de qui pren assumida la vida de comunitat, característica que té l’Ésser personal social independent U i Tri de la Trinitat en essència i per si mateix, conformador del món amb tot el que existeix, començant per Ell”.

El text (profund i complex, però d’inusual simplicitat argumental i vigoria a l’abast de lectors “formats i deformats”) s’articula en deu “Decapíndoles”, a partir de deu eines comunicatives essencials amb les quals ens enfrontem tots en el nostre dia a dia. Comença per la Decapíndola El Somriure, que “és especialment desitjat per tothom, però que s’ha de conquerir amb una actitud d’obertura a la Vida ‘amb majúscula’”. Aconsegueix seduir el lector amb escreix, amb una forma i un contingut trencadorament brillants que fan ben palesa “la importància de la comunicació avui i sempre des d’Adam i Eva”.

Déu ens ha creat per a l’Eternitat feliç, però ens l’hem de guanyar

I ho fa amb no gens apegalositat, expressant que la comunicació “és conseqüència del fet que l’Amor universal ens guia com a home i com a dona, i per tant és assolible per tot aquell que estigui disposat almenys a rumiar la condició humana de ser fills de Déu. Una condició des d’on es deriven els drets i els deures que tot ésser humà té, la qual comporta fer examen de la pròpia vida, però sempre des de la llibertat ontològica que tothom té com a ésser conscient. Només vivint en conseqüència podrem enfrontar l’inici de l’hora crucial en què ens trobem per a aconseguir arribar a bon port. Déu ens ha creat per a l’Eternitat feliç, però ens l’hem de guanyar”.

A cada Decapíndola l’autor recorda la importància que els mitjans de comunicació tenen en l’actualitat, i com hem de saber usar-los “per a no deixar entrar a la nostra casa i a la nostra vida (‘el nostre microcosmos’), allò que ens pot ferir com a persones conscients i, ben directament, que danyi tota l’existència que veiem i que no veiem (‘el macrocosmos planetari’)”. Per la qual cosa proposa seductorament “la imprescindible sortida de la nostra pròpia zona de confort i advertir que no podem viure queixant-nos sempre de com va el món si nosaltres no fem el que ens pertoca segons ens dicta la consciència; però una consciència recta, no esbiaixada, lliures i responsables de la nostra pròpia empremta en aportació a un món millor, l’inventari comú que comença en un mateix. No cal ser Einstein”.